27 abril 2009

Malaguenya de Barxeta - Pepe Gimeno "Botifarra"




El passat diumenge 19 d'abril l'actiu blogaire valencià
Cucarella ens recomanava una entrevista al Levante a Pepe Gimeno "Botifarra", cantaor de música tradicional valenciana. La veritat que no coneixia a aquest personatge valencià i em van agradar molt les seves paraules amb optimisme i natural·litat parlant de la nostra llengua arreu del Països Catalans i del món:


Entrevistador: -I com és que el segueixen més els joves que els grans?
El Botifarra: -Això m’agradaria saber a mi! Bé, crec que d’això té molta “culpa” el treball que venen fent els mestres i professors a l’escola valenciana. Als col.legis i instituts el valencià és una llengua de prestigi i la normalitat és absoluta, i per això els joves s’acosten a la cultura en valencià sense cap prejudici. Per a d’ells és normal que algú cante en valencià, en castellà, en anglès o italià, tant se val. Els parlars serveixen perquè la gent es comunique. La resta són fabaes per no deixar que el valencià es recupere amb la dignitat que ens meresquem els que el parlem. Encara no sé per què els que mai se’l posen a la boca s’entesten en dir-nos com l’hem de parlar. Xè, que ens deixen en pau!

Entrevistador: El conflicte lingüístic ditxós.
El Botifarra: Quin conflicte? Jo no en tinc cap. Això són romanços. He cantat a tot el País Valencià, Catalunya, Mallorca, Itàlia i, ara, me’n vaig a un festival a Madrid. Jo cante amb el valencià de Xàtiva, com Feliu Ventura o com Raimon.
Un pou de sabiduria i cultura popular que a partir d'ara penso seguir escoltant. Gràcies pel descobriment!

20 abril 2009

Mar Adentro - Carlos Núñez



Em vaig aficionar a la música celta quan vaig estar a la Bretaña francesa (Breizh) al interesar-me per les seves costums i tradicions. Aquesta regió-nació francesa es caracteritza per les seues arrels celtes comunes amb Galiza, Irlanda, Escòcia i Gales. A més a més, com tota cultura celta els lligams amb la mar no són només econòmics sino fins i tot, espirituals. Un exemple d'aquestes arrels marineres es troba a la llengua bretona que té una paraula especial que defineix el color de la mar (o de l'oceà en aquest cas).

Escoltar aquest gènere músical m'emociona i m'exalta l'esperit, pot ser és perquè em recorda la mar sempre tan propera a casa meva, tan llunyana ara.

El gallec Carlos Núñez és un dels músics celtes més recuneguts arreu del món i us deixo dues cançons a veure si us transmet tanta energia com m'en transmet a mi.

Kenavo!


18 abril 2009

Suyana!


Els indígenes natius de les terres colonitzades han estat històricament tractats com una "raça" inferior a la gran "raça" blanca dominant. Els seus rituals i costums centenàris són perseguits i prohibits en favor de la cultura i la religió "correcta", realitzant autèntics genocidis culturals des de fa centenars d'anys.

Des de les primeres colonitzacions (ja fa uns quants centenars d'anys) fins ara els pobles indígenes estan privats de tots els drets i beneficis de la societat, són tractats com animals enlloc de ser respectats com a persones. L'accès a l'educació, la sanitat o la vivenda és encara a dia d'avui un miratge per a la gran majoria d'indígenes del planeta.

Aquest aïllament socio-cultural també fa que l'accés a les intitucions democràtiques de govern sigui pràcticament nul i així la seva intervenció en les decisions locals, regionals o nacionals és també inexistent.

Afortunadament, aquesta dinàmica està canviant en països com Bolivia on un percentantge gens despreciable de la població és indígena i fins ara, han estat ignorats per les intitucions democràtiques on es suposa que tothom hi està representat.

De la mà del president Evo Morales, els drets per als indígenes a Bolivia s'estan igualant als de la resta d'habitants del país, adaptant les intitucions democràtiques a la realitat social de l'estat bolivià. Evidentment, els avanços no són fàcils ja que l'oposició neolliberal i racista no vol perdre els seus vergonyosos privilegis "històrics" i no ho estan ficant fàcil.

El passat dimecres 8 d'abril es tenien que aprobar al parlament bolivià una decena de punts referents a la nova llei electoral necessària per convocar eleccions per al decembre 2009 i poder així aplicar la nova Constitució Indigenista aprovada en un referéndum a principis d'enguany.

Després de llargues sesions parlamentàries i diferents boicots per part de l'oposició hi quedaven per consensuar tres punts clau per l'aprobació de la nova llei electoral:
  • La distribució dels escons indígenes en funció de les noves circunscripcions electorals creades a la nova Constitució
  • El vot del ciutadà resident a l'exterior
  • El nou padró electoral
Així el dijous 9 d'abril Evo Morales, president bolivià del MAS (Movimiento Al Socialismo), ens va mostrar una nova forma de fer política que s'allunya dels mètodes burgesos a les que ens tenen acostumats la nostra classe política i el líder indigenista juntament amb 15 dirigents de les principals organitzacions socials dels pais - com la Central Obrera Boliviana (COB) i la Coordinadora Nacional para el Cambio (CONALCAM)- van començar una vaga de fam al propi Palau del Govern per defendre des de la no violència els drets dels indígenes bolivians que es veuran incrementats amb l'aprovació d'aquests punts. Més tard se'ls unirien decenes de piquets de vaga de fam arreu de l'estat bolivià on s'estima que més de dues mil persones es van sotmetre al dejuni voluntari.

Les mostres de suport internacional no es van fer esperar i, fins i tot l'ONU es va solidaritzar amb el president bolivià i va donar el seu suport a la seva demanda.

Finalment, cinc dies més tard es va arribar a un acord amb l'oposició i el president bolivià va donar per tancada la vaga de fam. En aquests acords evidentment van quedar força retallats el nombre d'escons reservats a la població indígena ja que es van fixar en 8 quan la demanda inicial era de 14 escons.

En fi, amb aquesta nova llei electoral (encara que retallada) es dona per primera vegada en l'història veu i paraula a la comunitat indígena! Tant de bo que l'exemple bolivià s'apliqui a altres països on els indígenes encara són habitants de segona categoria...
________________________________________________________________

Suyana, el títol de l'article, significa esperança en la llengua quechua.

18 març 2009

100è Joc Literari i...avant!


Avui estem de celebració! El blog Tens un racó dalt del món arriba al 100è joc literari, i per a celebrar-ho em plau col.laborar amb el següent text:

Lluís Dalmau va aspirar amb delit la brisa del port. Amb gust s'hauria llevat la jaqueta, però estava emmanillat. Al mes de juny sol fer calor al litoral, sobretot al migdia. Quan en fa, a la ciutat es desprèn una mena d'olor de monòxid, agre i xafogós, que brolla de l'asfalt dels carrers i s'incrusta en els vestits; una sensació que canvia tot just reps el vent suau i salabrós de la mar.


Es tracta del fragment inicial d’un llibre en concret del qual heu d’endevinar el títol i l'autor/a. Per tal de facilitar-vos la feina us regalo aquestes dues imatges que tenen a veure amb el títol del llibre:


Aquí teniu les instruccions per a participar al centenari joc literari de Tens un racó dalt del món.


Animeu-vos a participar!

Podreu obtenir punts per al sorteig mensual que, en aquest cas, és un lot de llibres de Cossetània Edicions, i qui encerti més fragments inicials aconseguirà, a més i sense sortejos, un dels llibres de Tibau dedicat.

I que el ritme no pari!

---------------------------------------------------------------

Atenció!
La solució no s'ha d'escriure als comentaris.

Nova pista!
L'autor/a del llibre és valencià/ana.

---------------------------------------------------------------

10 març 2009

Exposició. Refugiats: Vides en trànsit

Es calcula que al món hi ha uns 10 milions de refugiats i més de 25 milions de desplaçats interns en 40 països. Tots ells fugen de les guerres, les tortures i les amenaces polítiques.

Per coneixer una mica millor la situació dels refugiats al món des del 4 de març fins els 15 d'abril podeu visitar l'exposició Refugiats: Vides en trànsit a la Biblioteca Municipal de Vinaròs que presenta el reportatge fotogràfic de Sergi Càmara i el video documental de Marc Beneria.

A més a més, durant aquest periode també es projectaran diferents pel·lícules i documentals que mostren la realitat històrica i actual de diferents grups humans que han patit l'emigració forçosa de les seves terres.


Aquí us deixo els arguments de les pel·lícules i documentals que es projectaran:

Divendres, 13 de març a les 19h30
VETE Y VIVE
(RADU MIHAILEANU, Francia-Israel-Bélgica-Italia,2005. 148 min. VE) nos lleva a los campamentos de refugiados de Sudán de mitad de los años ochenta, cuando una hambruna hizo emigrar a familias de 26 países africanos en busca de la supervivencia. En este contexto, miles de judíos etíopes son transportados a Israel, en medio de la violencia racial y la intolerancia cultural y religiosa. El filme cuenta la historia de un niño negro no judío que abandona a su familia biológica para salvar la vida, llegando a Israel como falasha (judío de origen etíope). Pero, en la propia tierra prometida, el protagonista sufrirá la doble discriminación de su raza y de su origen. No recomendada para menores de 13 años.

Divendres, 20 de març a les 19h30
HOTEL RWANDA
(TERRY GEORGE, Canadá-Suráfrica-Reino Unido-Italia, 2004. 110 min. VE) nos recuerda otra trágica historia vivida también en África, en 1994. Con la guerra civil ruandesa como telón de fondo, en la que miles de tutsis fueron asesinados a manos de los hutus, tradicionalmente subordinados y despreciados por aquéllos, la película narra la historia verídica del gerente de un hotel, de raza hutu, que hizo acopio de valentía y astucia para librar a más de mil refugiados tutsis de una muerte cierta durante la guerra. El conflicto produjo miles de víctimas y miles de refugiados que tuvieron que huir de su país para salvar la vida. No recomendada para menores de 13 años.


Divendres, 27 de març a les 19h30
MI IMAGEN SIGUE COMPLETA
(ALFONS PAR, SERGI AGUSTÍ, BERNAT ARAGONÈS. España, 2005. 52 min. VE). Todas las guerras dejan su huella. En Freetown, capital de Sierra Leona, Amarou, Patrick y Bonor lo saben bien. Los tres han sufrido la amputación de una pierna: dos de ellos cuando todavía entran unos niños; el otro en combate. No obstante, en 1998 se produjo un milagro: la pelota se cruzó en su destino. En el campo de la ONU de refugiados amputados descubrieron el fútbol, y la pelota les abrió la puerta de la sala de los héroes. Desde entonces, les une el destino de luchar para dejar de ser sólo víctimas y convertirse en héroes gracias al fútbol. El documental va más allá del deporte y nos muestra estos jóvenes, más allá de su condición de negros, pobres y disminuidos físicos, llevándonos hasta el espejo extraordinario, el espejo en el que descubrimos reflejada su verdadera imagen: su imagen entera.


Divendres, 3 d'abril a les 19h30
IN THIS WORLD/EN ESTE MUNDO
(MICHAEL WINTERBOTTOM, Reino Unido, 2002. 88 min. VE) cuenta la odisea de dos jóvenes refugiados afganos que intentan escapar de su país durante los primeros bombardeos americanos en octubre de 2001. Animados por la ilusión de llegar a Europa, se unen al millón de refugiados que, a lo largo del año, ponen sus vidas en manos de contrabandistas. Aunque es más peligroso y pesado, deciden realizar este viaje por tierra, pasando por Pakistán, Irán y Turquía. Cuando finalmente consiguen llegar a Italia, descubren que, en realidad, el paraíso soñado no existe para nadie.


Dimarts, 14 d'abril a les 19h30
PROMISES/PROMESAS
(CARLOS BOLADO, B.Z. GOLDBERG, JUSTINE SHAPIRO, EE.UU., 2001. 106 min. VE) nos ofrece un retrato humano del conflicto palestino-israelí. Filmado en los últimos años de la década de los noventa, el documental expone la situación de los palestinos en los territorios ocupados y Jerusalén Este. A partir de los testimonios de siete niños de ambos lados (de 9 a 13 años), nos muestra lo complicado que es crecer en Jerusalén. Aunque los niños viven a sólo veinte minutos de distancia entre sí, habitan en mundos radicalmente diferentes, prácticamente incomunicados, y son conscientes de la situación. Su visión de las cosas está modelada por las imposiciones de los adultos que les rodean. Pero este grupo ha decidido saltar las barreras para encontrarse con sus vecinos.

Si teniu l'ocasió de passar a veure l'exposició o alguna pel·lícula-documental, no us ho penseu dos cops, segur que n'apendreu un munt. Animeu-vos!